Avui surt publicat a EL PUNT aquesta notícia del Lluís i la Sílvia...
Lluís Duran i Sílvia Pons van abandonar fa sis mesos la feina, la casa i la família per anar a viure a l'Índia i col·laborar amb l'associació Aasara, que treballa en la reinserció dels nens i nenes més desvalguts que viuen al carrer
Lluís Duran i Sílvia Pons van conèixer l'Índia durant el seu viatge de nuvis, fa 19 anys. Des d'aleshores han trepitjat el país més de quinze vegades. Els quatre últims viatges els van fer amb l'associació Aasara, que treballa per la reinserció dels nens que viuen al carrer. La parella catalana vivia a Barcelona, Sílvia Pons treballava en el camp de l'ensenyança com a mestra de cicle superior en la branca de sanitat i Lluís Duran era assessor laboral.
Ara fa sis mesos van fer un tomb a les seves vides i se'n van anar a viure a Neral, un petit poble a 64 quilòmetres de Bombai. La setmana passada van arribar a Barcelona per renovar el permís de residència i d'aquí a tres setmanes tornaran al continent asiàtic perquè reconeixen que el seu objectiu de vida ara és allà. Els dos catalans són els directors de l'associació Aasara Barcelona a l'Índia i viuen en una de les residències que es dedica a oferir suport a les nenes en situació crítica.
Els nens del carrer amb què treballen tenen de 3 a 17 anys, i estan desprotegits i abandonats al carrer. Alguns són infants que viuen en l'extrema pobresa o en famílies desestructurades. «Et pots trobar una mare amb set fills i que el més gran, de 12 anys, es vegi obligat a sortir de casa per anar a buscar diners per ajudar la família», explica l'exassessor. «Si no ho fan, els fan fora de casa», sentencia. Els nens del carrer de l'Índia acostumen a viure a les estacions de tren o sota un pont, on fan pinya i se senten abrigats del sol i de la pluja. Aquesta situació els porta a entrar en bandes que, tot i oferir-los una mínima protecció, els obliguen a cometre petits robatoris.
Molts cauen en l'addicció a les drogues i inhalen dissolvent, que és de les més econòmiques. Sílvia Pons ressalta que per als nens és un estigma ser del carrer, sobretot si estan en procés de reinserció, per exemple si un nen té 14 anys i no sap escriure haurà d'anar amb els petits a classe. Un cas que li va passar fa poc a Lluís Duran és el d'una jove que no va ser capaç d'enfrontar-se a un examen. «Es va tancar en la idea que era òrfena i me la vaig trobar preparant una corda per penjar-se.» La parella repeteix a l'uníson que «un dia a l'Índia es molt dur» i que «reps molt més del que puguis donar». El valor més gran que han adquirit és que «no ets el que tens sinó que el que ets».
A l'Índia hi ha 18 milions de nens del carrer; a l'Amèrica Llatina, 40 milions, i prop de 100 milions a tot el món, segons Unicef. Són nens que neixen i moren al carrer a causa de la pobresa, l'abandó o la desestructuració familiar. En molts casos es veuen obligats a marxar de casa perquè són víctimes d'abusos, maltractaments o han de treballar per mantenir la família, o perquè creuen que viuran millor al carrer. Les condicions de vida en què estan són deplorables. Viuen sota un pont o als carrers del mercat, forçats a prostituir-se o a robar per poder sobreviure. En molts casos són addictes a drogues amb què s'evadeixen i aconsegueixen oblidar-se del seu estat de marginació.
